Steven Berkoff és àgil, frenètic, sense complexos, enginyós i molt divertit. I Els dolents de Shakespeare és un d'aquells textos davant dels quals no pots fer res més que treure't el barret. Si el riure t'ho permet, és clar. D'entrada, pot semblar que el personatge sarcàstic, carismàtic i irreverent sense nom que ens presenta Berkoff en aquest monòleg i que no triga ni deu minuts a ficar-se el públic a la butxaca, ens està parlant d'ídols i de mitomanies. I de fet, en part, l'obra ens en parla. [4] L'ombra allargada del geni de Shakespeare, de la grandesa dels millors actors que ho han interpretat a llarg de la història, serveix a Berkoff per reflexionar sobre com rebem en herència les grans figures i tradicions. Com les idolatrem, les idealitzem, o per contra, les acabem rebutjant justament pel que representen. L'obra comença parlant de teatre, però de seguida entreveiem la dura crítica social i política que s'amaga darrere seu. Berkoff no és un autor de mitges tintes, precisament. Però l'obra de Berkoff no només ens parla d'ídols, sinó quelcom encara més primitiu i essencial per als humans: la necessitat (inevitablement) d'estimar i ser estimats. Berkoff defineix un dolent com a algú incapaç d'estimar, senzillament perquè no li han ensenyat. Ningú no ha estimat el dolent, i per tant el dolent no sap com estimar. La tragèdia és que tothom necessita i vol ser estimat, ho vulgui o no. Els grans dolents de Shakespeare, més enllà de les seves maldats i manipulacions, són individus que busquen amor, però que no en troben. Però qui els mou és precisament aquest anhel d'amor! I quan no el troben, recorren en succedanis perfectes: reconeixement, validació, admiració, idolatria… avui dia potser això ho buscarien a la política, oa les xarxes socials.